Atac a la llengua catalana al País Valencià.

Com podeu veure em sent compromés amb la causa i considere que aquest fet és el major atac a la pluralitat i libertat d'expressió en la història de la democràcia. No ho podem consentir de cap de les maneres i arribarem fins a on calga per a què ens tornen el dret a sentir i poder gaudir d'una televisió de qualitat en la nostra llengua. Us anime a entrar a l'enllaç de dalt i al igual que jo, signar per a què a Bruselles sàpiguen d'aquesta situació.

Per la democràcia i la llibertat d'expressió... DIGUEM SÍ A TV3 A ALACANT I LES COMARQUES DEL SUD!!!!

PP = Feixisme Repressiu


Per cert i aprofitant les dates tan assenyalades que ara tenim, Bon Nadal i Feliç Any Nou per a tots i totes.

12 d'Octubre, "Res a celebrar"

Hui dia 12 d'octubre de 2007, dia fosc, tormentós i amb llamps a la Marina Alta, fa exactament 25 anys que la persona que escriu aquestes línies naixia a l'Hospital de Vistahermosa d'Alacant. Ironies del destí a banda, aquest dia que durant tant i tant de temps va significar per a mi durant els primers anys de la meua curta vida s'ha tornat dia de reflexió i nostàlgia, de compromís i d'enyorança amb el pas dels anys. Si, jo vaig nàixer un 12 d'Octubre allà pel 1982 en una encara jove democràcia i pocs mesos després del Colp d'Estat de Tejero al Congrés dels Diputats a Madrid... què diferent hagués estat aleshores la meua vida en cas de què eixe maleït alçament hagués prosperat... Però no vull desviar-me del tema, el motiu pel qual escric hui, precisament hui i no altre dia és per la festivitat nacional espanyola que a hores d'ara es celebra arreu de tot l'estat Espanyol, també a alguns pobles i ciutats valencianes.

Tornant la vista enrere només unes hores encara resonen al meu cap la música de xirimites, dolçaines i tabalets, la vistositat dels colors de les senyeres quatribarrades de la Pàtria Catalana, i les ganes de tot un poble, el valencià, per gaudir de la seua diada nacional... el 9 d'octubre. 3 dies, 72 hores separen no només dues dates sinó molt més, jo diria fins i tot dos móns, dues cultures, dues formes d'entendre la vida.

Dimarts dia 9 d'octubre, al voltant de les 10:30 del mati: La nit anterior el meua amic de Mislata, que està passant uns dies amb mi a Alacant, Fabián i jo vam eixir a fer un tomb pel centre i la zona del port. Vam acabar ixint pel "Barri" i encara que no n'hi havia massa gent ho passàrem bé. A les 10.30 em vaig alçar cansat però amb il.lussió pels actes que eixa mateixa vesprada s'havien organitzat a El Campello. Casualment pegant-li una ullada a la web del Casal Jaume I d'Alacant me n'adone de què els actes del 9 d'octubre eren pel matí i no per la vesprada com jo tenia previst. Dutxa ràpida i al carrer. Fabián i jo anàrem a l'estació del TRAM de Mercat (Central) a on agafàrem la L1 que ens dugué fins El Campello. Erem conscients que arribàvem tard i que alguns actes, com ara el de la recreació de la conquesta de la ciutat de València per Jaume I, ja havien acabat però igualment amb ganes de veure encara alguna coseta.

En arribar al poble desorientació. No èrem capaços de trobar el centre de El Campello. Preguntàrem a algunes persones majors que ens hi vam creuar i tots ens contestaren en castellà. Malament començàvem. Finalment i a mesura que ens acostàvem a la zona més típica i tradicional de El Campello el paissatge anà canviant i les balconades de les façanes dels edificis es tenyiren d'eixe roig i groc quatribarrat tan nostre pel qual alguns pensem que mereix la pena lluitar. Es notava en l'ambient la festivitat i es sentien llunyans sorolls d'instruments familiars plens d'una irrenunciable personalitat valenciana. La cosa anava canviant i de la mateixa forma anàven fent-ho també els ànims d'en Fabián i el meu propi.

Primer un mercat medieval despersonalitzat a on es podia trobar qualsevol cosa sense que necessàriament haguera d'estar lligada a la cultura valenciana. Posteriorment i després de "trencar" un parell o tres de carrers a dreta i esquerra, arribàrem a un carreró pel qual discurria una mena de processó de jotes típiques valencianes. Tota la població d'El Campello s'acolpava expectant a les vores del carrer, ja es sentia majoritàriament eixe valencià tan característic d'El Campello que tan bé coneixem els d'Alacant i entre la "gentà" només dues coses es dibuixaven clarament a ulls dels visitants, unes camisetes negres amb la quatribarrada i la frase "El Campello pel País Valencià" i l'alegria i ganes de viure que tan famós han fet al poble valencià al qual jo pertany.

Estava esbalaït, alli estàvem Fabián i jo que durant tant de temps ens hem sentit com desheredats i aïllats a la nostra pròpia terra per la nostra ideologia nacionalista, envoltants de valencians que gaudien de la seua festivitat nacional, la única que els (ens) era pròpia i que seguim sentit com a tal, junt amb el 25 d'Abril, per molt que faça anys que se'ns vullga vendre artificialment un 12 d'octubre que molts ni sentim ni sentirem mai. Per a acabar d'aredonir l'acte, la gent espontàneament s'ajuntà als què ballaven vestits de forma tradicional i, sense estar preparat, tots units dançaren baix una mateixa i única bandera. Malgrat l'existència de dues banderes espanyoles també penjades a dos balcons, aquestes estaven en clara inferioritat davant les cents i cents de quatribarrades que engalanaven el poble tornat-li, per uns minuts, uns pocs minuts durant eixe precís dia, tota la personalitat i la rao de ser que durant els darrers 300 anys se'ns ha negat.

I d'aquesta forma, durant uns breus i a l'hora inacabables minuts el temps s'hi va detindre mentre el poble valencià, representat pels veïns i veïnes de El Campello gaudien i goçaven de la festa del 9 d'octubre, la seua festa mentre a mi em tornava al cap la famosa frase de l'escriptor... "allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble"... perquè en aquell mateix instant els valencians encara "ho èrem".

Amb la tradicional "mascletà" s'hi posà punt i final, fins l'any que ve, a la diada valenciana i el meu amic Fabián i jo, de tornada a Alacant en el tramvia, compràrem a la "paraeta" dels maulets dos camisetes independentistes que dèien: "Defensem la terra" i "Independència, Revolució". Quina emoció, quines sensacions més indescriptibles, quins sentiments... encara "m'aborrone" d'enrecordar tot el que vaig viure fa només 72 hores.

A València a la multitudinària manifestació en favor del País Valencià amb l'eslògan "Guanyem les llibertats, guanyem el País" com sempre els feixistes espanyolistes d'ultradreta hi feren acte de presència i agrediren a joves nacionalistes davant la voluntària inoperància de la policia. Però res no importava perquè no pogueren ni podran mai, com diuen els meus admirats Obrint Pas, "apagar la flama de tot un poble en moviment".

Les 24 hores de tots els 12 d'octubre de la meua vida mai tindran cap valor per a mi en comparació amb un minut, només un minut d'eixe mateix dia 9.

12 d'Octubre, "res a celebrar"

Que visquen el País Valencià i tota la Nació Catalana!!

Miquel Grau

Dissabte 6. Alacant: homenatge a Miquel Grau

en el 30è aniversari de la seua mort
Miquel Grau. Alacant, 1977-2007 30è aniversari de l'assassinat de Miquel Grau Acte d'homentage dissabte 6 d'octubre 12:00h Plaça dels Cavalls-Alacant Parlament Música Poesia

Organitzen:

Endavant
maulets
Sepc

Açò passà a Alacant
publicat a L'Accent, número 113

La plaça dels Cavalls és un dels indrets més representatius, junt amb l´Esplanada, d´Alacant. Els espanyols en diuen "de los Luceros", pels 4 rosins que la decoren. A un dels seus racons, concretament al número 11, s´amaga una de les històries fosques de la ciutat. La nit del 6 d´octubre de 1977, un jove morí assassinat. Estàvem a la Transició, i la Diada del 9 d´Octubre se celebrava, aquell any, a Alacant. Miquel Grau, juntament amb altres tres membres del Moviment Comunista del País Valencià enganxava cartells de la Diada del País Valencià. Mentre aquest jove, que tenia 20 anys, complia amb el seu quefer militant, un altre jove, de 19 anys, se´l mirava des de la finestra de sa casa. La casa de la família Panadero Sandoval, propietaris d´una gasolinera a l´eixida de la ciutat i coneguts reaccionaris. Des d´allà es llançà una rajola, que impactà en el cap de Miquel Grau. Finalment, aquest moria el 16 d´octubre.

Si la Diada del Nou d´Octubre celebrada a Alacant el 1977 fou multitudinària, més ho va ser el soterrar del jove comunista. 8000 persones acompanyaren el taüt, cobert per una quatribarrada, des de l´Hospital General fins a la Plaça de Bous. Allà, la policia postfranquista esperava la comitiva, impedint la continuació de la marxa. Ja ho cantà Al Tall, en una cançó-homenatge editada el mateix 1977: "no poguérem dir-li adéu, soledat de l´ai ai ai, perquè el taüt ens furtaren".

Hui, trenta anys després, encara patim la Transició segrestada. El franquisme i l´oligarquia que se sustentava en ell deixà ben lligat el canvi institucional. A canvi de la legalització dels partits polítics d´oposició, l´economia de mercat i la unitat de la pàtria continuarien esdevenint els pilars d´Espanya, juntament amb la monarquia, successora en vida de Franco. La república, l´autodeterminació, o el socialisme, passaven a formar part dels silencis de l´esquerra formal. Pel camí els feixistes es dugueren Gustau Muñoz a Barcelona. A Alacant, a Miquel Grau. "Per guanyar la llibertat, soledat de l´ai ai ai, quants germans tenen que caure?"

AQUIL·LES RUBIO, ALACANT

Monarquia vergonyosa

FORA BORBONS DELS PAÏSOS CATALANS!!

Llig aquestos dies la sorprenent notícia de què en ple any 2007 joves independentistes a Girona han sigut incausats i portats davant l'Audiència Nacional per haver cremat retrats de la família reial espanyola. Encara estic intentant assimilar els fets i que el meu cap arribe a entendre per què la justícia perseguix joves que no han fet altra cosa que alçar la seua veu contra una realitat que molts contemplem amb disgust, però que pocs s'atrevixen a denunciar. Em referisc naturalment a la família reial i al "blindament" que la llei els garantix. No fa molt va ser la portada del "Jueves" i el rebombori que es formà pel segrest que havia patit, i ara aço... fins a quan haurem de suportar-los ancorats als seus títols hereditaris i a la seua (suposada) sang blava? No és hora ja de canviar les coses i que es genere un debat a tots els nivells socials per tal què els qui no ens sentim representats per ells (entre els qui ara escriu) puguem donar la nostra opinió? o la democràcia és garantir la llibertat i pluralitat d'opinions per als ciutadans exceptuant la llibertat per a dir el que es pensa de la corona perquè aquesta és "intocable"?


Solidaritat amb els companys encausats per rebutjar frontalment una institució anacrànica, obsoleta, rovellada, elitista i deslligada de les realitats diaries pròpies d'una societat moderna del segle XXI i dels seus anomenats "súbdits" que som nosaltres, els ciutadans.

Una volta més... Països Catalans Lliures i hui més que mai... REPUBLICANS!!

Salut

9 d'Octubre

Per als companys que seguiu aquest Blog penje el cartell informatiu dels actes que amb motiu del 9 d'Octubre tindran lloc a El Campello. Eixe dia celebrarem el dia del neixement de País Valencià, data assenyalada (junt amb el 25 d'Abril) per a la nostra terra, i per a la ocasió s'han preparat actes de tota mena. Però no diré res més... ací teniu el cartell.

Només em resta dir que si algú s'anima a anar-hi allà ens trobarem.

(Ací està l'enllaç per als qui vullgueu pegar una ullada més a fons: http://www.colla.cat/bifurcar.asp?orige=indexvar.asp&desti=nouoct.html)

25 d'Abril de 2007

Ja sé que aquesta data ja ha passat però com que en eixe moment encara no havia començat a escriure aquest blog i encara guardava el que amb motiu d'aquell esdeveniment vaig redactar, m'he dit: "i per què no afegir-ho a "Som i Serem"?"

Ací va...

Hui 24 d'Abril, a menys de 24 hores per a què siga 25 d'Abril moltes són els
sentiments que a hores d'ara omplin el meu cap. Potser alguns de vosaltres (que
ja em coneixeu) sabreu ja quin deu ser el tema d'aquest escrit, doncs bé, teniu
rao. Demà 25 d'Abril de 2007 farà exactament 300 anys de la Batalla d'Almansa
(25 d'Abril de 1707).

A començaments del dia 25 d'Abril de 1707 les rodalies de la localitat d'Almansa
(Albacete) van veure com quasi 48.000 soldats s'agrupaven en formacions militars
d'atac en dos bandos ben diferenciats. Per un costat estava l'exèrcit de Felip V,
recolzat per tropes castellanes i franceses. Per l'altre estava
l'Arxiduc carles d'Àustria, recolzat per Anglaterra, Portugal i els Països
Baixos.

Dos aspirants al tro d'Espanya, dos formes d'entendre un mateix govern... era la
Guerra de Successió. Felip V, el que a la fi seria el primer Borbó de la
història d'Espanya, partidari d'un model fortament centralitzat i l'Arxiduc
Carles d'Àustria, defensor d'un model federal i totalment descentralitzat. En
el tercer punt d'aquest triangle ens tenim a nosaltres, els VALENCIANS.
Valencians que des del mateix començament es van situar junt a l'Arxiduc per
tal de mantindre la seua independència i autonomia pròpies i per evitar haver
de pagar els altíssims impostos als què estaven sotmesos.

Cap a les 15 hores van començar les hostilitats amb el foc d'artilleria. Les
tropes aliades (de l'arxiduc), cansades, en inferioritat numèrica i mal
dirigides, es van trencar pel el centre i el flanc dret amb els embats de la
cavalleria francesa, mentre en el flanc esquerre la superioritat numèrica de la
cavalleria francesa també va propiciar la fugida de les tropes aliades. El flanc
central durant els primers moments de la batalla va inflingir moltes baixes
encara que va acabar fugint una volta estaven ja perduts els flancs esquerre i
separat del flanc dret. Aquest va acabar rendint-se a les 17 hores d'eixe
mateix dia.

En els mesos següents els pobles i ciutats valencianes van anar caient (en molts
casos masacrats) baix el domini borbònic encapçalat per Felip V, Gandia, Dénia,
Xàtiva, València, Alzira, Alcoi i finalment Alacant. En el cas de Xàtiva, la
resistència davant l'invasor castellà va ser ferotge però finalment va ser
conquerida, arrassada i cremada (d'ahi ve el sobrenom de Xàtiva com "Poble dels
Socarrats") i posteriorment els invasors li van canviar el nom per un altre
castellà en honor del monarca victoriós (Xàtiva passà a anomenar-se "Colonia
San Felipe").

Les mesures represives que va patir el ja extint Regne de València van ser
duríssimes. Felip V va promulgar els "Decrets de Nova Planta" i va abolir el
Regne de València, la seua autonomia, lleis, i els seus FURS. D'igual forma
la llengua autòctona, la llengua valenciana, va ser prohibida i la castellana va
ser establida com a l'única apta per a ser estudiada a les escoles. Els
valencians van pagar molt cares les consecuències del seu
recolzament a l'arxiduc Carles. Des d'aquell trist 25 d'Abril de 1707 es pot
dir que sóm un poc menys valencians i més espanyols.

Malgrat la represió existent, xicotets grups de camperols (anomenats Maulets,
de la paraula àrab "maula" que significa "esclau") van continuar la
lluita valenciana de resistència contra l'invasor extranjer (que els obligava a
pagar forts impostos) amagats a les muntanyes i serralades. Aquestos "maulets", que
provenien de les clases més desafavorides de la societat valenciana, van ser els
primers que, estant ja conquerit i sotmés tot el Regne de València, fugiren a Catalunya per
ajudar els catalans a resistir l'assetjament.

En aquells moments només restava Catalunya com a únic territori de l'Antiga Corona d'Aragó amb autonomia pròpia. Per aquest motiu les tropes
borbòniques assetjaven Barcelona sense pausa. Els maulets valencians acudiren
en ajuda dels catalans i formaren dos regiments de defensa de la
ciutat junt amb la resta de ciutadans de Barcelona, el primer dels regiments
s'anomenava el "Mare de Déu dels Desemparats" i el segon era el "Sant Vicent
Ferrer". D'aquesta forma, i colze amb colze, van lluitar per mantindre l'enemic
fora de la ciutat fins que finalment l'11 de setembre de 1714 Barcelona era
conquerida. Molts Maulets valencians hi van morir a la batalla i van ser
soterrats a un fossar anomenat "Fossar de les Moreres" a la capital catalana. Ací
va acabar la resistència.


Aquesta és una història de
justícia, de llibertat, de "germanor", de lluita pels ideals en els què es
creu... i per això m'apetia contar-vos-la. Per a mi com a valencià demà
serà un dia trist, aquesta vesprada he estat llegint articles d'experts i
manifestacions a la xarxa sobre aquest esdeveniment i tots ells m'han fet
reafirmar-me (encara més fermement) en els valors en els quals crec.

Vos anime a tots a saber més encara sobre aquesta batalla que tant va marcar la
nostra història com a poble i que vullguem o no, d'alguna forma també marca el
que "sóm" en l'actualitat.

Per a finalitzar m'agradaria fer-ho amb una frase que ma "güela" (si, ho escric
així, en valencià del poble en homenatge a ella) Dolores em deia (-güela, mira
si fa temps i encara m'enrecorde del què em dies) de quan en quan sent jo
xicotet, mentre em donava el berenar (entrepà de jamon de york) junt al pou de
la meua caseta. Evidentment jo no sabia que significava allò en aquell moment i
sincerament ara pense que ella tampoc, però allí, a Senija, al seu (i meu)
xicotet poble de tota la vida les gents havien passat aquesta frase de nets a
pares i aquestos als seus fills. En ella com en cap altre lloc es pot veure, en
una mostra de la millor arqueologia lingüística valenciana, com n'hi ha
esdeveniments que poden marcar tant un poble que les seues consecuències deixen
traces durant generacions i generacions en la conciència popular. Era una frase
que s'utilitzava (i encara s'utiliza) per a fer referència a algun mal o
problema que s'estén arribant a implicar a molta gent tenint consecuència molt greus.
Doncs bé, a hores d'ara tal volta alguns ja sabeu quina és aquesta frase. No em
faig més de rogar...



"Aiiii bonico... quan el mal ve d'Almansa a tots alcança".




(No em volia extendre tant però mira... és el que té escriure quan saps que van a
llegir-te persones que estimes i que aprecies... que a voltes els obris els
teus pensaments, racons i records més foscos perquè saps que ells, com ningú
més, seran capaços d'entendre't)

Des del meu retir de vacances

Hola a tots, sigueu qui sigueu els que em llegiu (en cas de què ho faça algú). Ja ha passat algun temps des què vaig escriure el meu últim missatge i la veritat és que si m'he prés tant de temps per tornar a fer-ho ha sigut perquè no tenia clar ben bé què dir.

Abans de començar aquest blog pensava que em seria molt més fàcil posar-me davant l'ordinador i que les paraules anirien eixint de dins de la meua ànima a poc a poc... ara veig que no és així i que involuntariament tracte de seleccionar el que crec més adient per a escriure encara que no sempre ho aconseguisc.


Per posar-vos en situació vos diré que em trobe de vacances a un xicotet poble de la Marina Alta, al nord de la província d'Alacant i que ací descanse d'un dur any de treball i esforços (no recompensats en l'últim moment). Aquest és el poble de la meua família, d'on venen les meues arrels i a on acudisc a refugiar-me envoltat de la meua gent quan em senc ferit.

Ací, a la Marina Alta, la comarca més nacionalista (segons es pot veure pels ajuntaments del BLOC) del País Valencià, reducte "inreductible" del valencià meridional amb la seua musicalitat de "xés" i "carxofes", les seues partides de llargues, de coques de bull i mistela de pansa, de xirimites, dolçaines i tabalets... és ací a on un pot tornar quan la por de la despersonalització i castellanització més absolutes l'invaixen, apretant-li el cor i l'ànima més que unes tenalles de ferro.

És ací a on ara em trobe, a la terra dels meus avantpassats i de molts altres valencians als quals l'actual depredació sistemàtica del territori a on de menuts van jugar i viure, els remouria els budells si encara visqueren.

Afortunadament les coses negres també tenen la seua xicoteta parceleta de color més grisenc, dins del qual, les persones pessimistes per natura en tot el que té a veure amb el futur del poble valencià, com és el meu cas particular, podem arrecerar-mos i ataullar des de la distància aquesta mar mediterrània nostra que ha conegut temps millors i que siga el que siga el que el futur ens augura, continuarà sent testimoni silenciós de moros i cristians, de fogueres de Sant Joan, de Misteris, Falles i tantes i tantes altres festes populars valencianes.

Des d'ací em despedisc en aquest dia grisenc, amb nuvols i amenaçant pluja que anecdòticament, per a alguns de nosaltres, és el més assolejat i enlluernador des de fa molt de temps.

Brindem per la nostra terra sense pensar en el "demà"!!

Panoramica d'Alacant

Ací va una foto panoràmica feta per un amic (jrg85 del fòrum d'SSC) d'Alacant. És una autèntica passada. Digna d'haver estat feta per un professional. Que la disfruteu.

La decepcio mes amarga

Benvinguts els qui ara mateixa m'esteu llegint... siga aquest el meu primer post per a deixar constància de la decepció, impotència, desilusió i afonament que a hores d'ara senc. Sabem que somiar és arriscat i que el dia menys pensat aquestos somnis poden trencar-se davant els nostres ulls incrèduls sense deixar més rastre que el nostre record nostàlgic. Però tot i saber-ho, mai no s'està preparat per a patir-ho de la més cruel de les formes. Això és el que hui m'ha passat a mi.

Ja feia temps que em plantejava la idea d'iniciar un blog per a contar les meues experiències personals encara que supose que els esdeveniments d'aquesta vesprada han estat els detonants de què ara mateixa estiga davant el meu ordinador escrivint aquestes paraules.

No donaré més detalls de la rao d'aquest mal cor que senc, només diré que mai no s'està preparat per a veure que tot pel què has lluitat durant 9 mesos s'esbalaix. Quan vius tant de temps (dia i nit) pendent i volcant els teus esforços en un objectiu per a què finalment algú et torne a la realitat de la forma més cruel i deshumanitzada, el teu món s'afona i la única eixida possible és una fugida cap endavant sense saber molt bé a on acabarà.

És en aquest punt a on em trobe a hores d'ara, sumit en un millió de dubtes i preguntant-me què és el que he fet malament.


Respostes és precisament el que no trobe.


Es despedix... Maulet Alacantí


P.D.: Acabaré afegint la lletra d'una de les meues cançons favorites. Reconec que no és que siga massa adient per a aquesta situació ja que precisament és prou trista i nostàlgica, però al igual que ens els moments roïns m'agrada escoltar-la, crec que també m'ajudarà escriure-la ací. Allà va...

"Del Sud" OBRINT PAS

Del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol.

Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tant complicat que ja no veig el nord.

Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen plors.

Sóc del sud, país que ja no hi és, que s'amaga del temps dins el cor de la gent.

Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d'uns països sense nom

Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.

Del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol.

Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tant complicat que ja no veig el nord.

Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen plors.

Sóc del sud, del front meridional, del parlar refugiat, del somni exiliat.

Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d'uns països sense nom

Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.