25 d'Abril de 2007

Ja sé que aquesta data ja ha passat però com que en eixe moment encara no havia començat a escriure aquest blog i encara guardava el que amb motiu d'aquell esdeveniment vaig redactar, m'he dit: "i per què no afegir-ho a "Som i Serem"?"

Ací va...

Hui 24 d'Abril, a menys de 24 hores per a què siga 25 d'Abril moltes són els
sentiments que a hores d'ara omplin el meu cap. Potser alguns de vosaltres (que
ja em coneixeu) sabreu ja quin deu ser el tema d'aquest escrit, doncs bé, teniu
rao. Demà 25 d'Abril de 2007 farà exactament 300 anys de la Batalla d'Almansa
(25 d'Abril de 1707).

A començaments del dia 25 d'Abril de 1707 les rodalies de la localitat d'Almansa
(Albacete) van veure com quasi 48.000 soldats s'agrupaven en formacions militars
d'atac en dos bandos ben diferenciats. Per un costat estava l'exèrcit de Felip V,
recolzat per tropes castellanes i franceses. Per l'altre estava
l'Arxiduc carles d'Àustria, recolzat per Anglaterra, Portugal i els Països
Baixos.

Dos aspirants al tro d'Espanya, dos formes d'entendre un mateix govern... era la
Guerra de Successió. Felip V, el que a la fi seria el primer Borbó de la
història d'Espanya, partidari d'un model fortament centralitzat i l'Arxiduc
Carles d'Àustria, defensor d'un model federal i totalment descentralitzat. En
el tercer punt d'aquest triangle ens tenim a nosaltres, els VALENCIANS.
Valencians que des del mateix començament es van situar junt a l'Arxiduc per
tal de mantindre la seua independència i autonomia pròpies i per evitar haver
de pagar els altíssims impostos als què estaven sotmesos.

Cap a les 15 hores van començar les hostilitats amb el foc d'artilleria. Les
tropes aliades (de l'arxiduc), cansades, en inferioritat numèrica i mal
dirigides, es van trencar pel el centre i el flanc dret amb els embats de la
cavalleria francesa, mentre en el flanc esquerre la superioritat numèrica de la
cavalleria francesa també va propiciar la fugida de les tropes aliades. El flanc
central durant els primers moments de la batalla va inflingir moltes baixes
encara que va acabar fugint una volta estaven ja perduts els flancs esquerre i
separat del flanc dret. Aquest va acabar rendint-se a les 17 hores d'eixe
mateix dia.

En els mesos següents els pobles i ciutats valencianes van anar caient (en molts
casos masacrats) baix el domini borbònic encapçalat per Felip V, Gandia, Dénia,
Xàtiva, València, Alzira, Alcoi i finalment Alacant. En el cas de Xàtiva, la
resistència davant l'invasor castellà va ser ferotge però finalment va ser
conquerida, arrassada i cremada (d'ahi ve el sobrenom de Xàtiva com "Poble dels
Socarrats") i posteriorment els invasors li van canviar el nom per un altre
castellà en honor del monarca victoriós (Xàtiva passà a anomenar-se "Colonia
San Felipe").

Les mesures represives que va patir el ja extint Regne de València van ser
duríssimes. Felip V va promulgar els "Decrets de Nova Planta" i va abolir el
Regne de València, la seua autonomia, lleis, i els seus FURS. D'igual forma
la llengua autòctona, la llengua valenciana, va ser prohibida i la castellana va
ser establida com a l'única apta per a ser estudiada a les escoles. Els
valencians van pagar molt cares les consecuències del seu
recolzament a l'arxiduc Carles. Des d'aquell trist 25 d'Abril de 1707 es pot
dir que sóm un poc menys valencians i més espanyols.

Malgrat la represió existent, xicotets grups de camperols (anomenats Maulets,
de la paraula àrab "maula" que significa "esclau") van continuar la
lluita valenciana de resistència contra l'invasor extranjer (que els obligava a
pagar forts impostos) amagats a les muntanyes i serralades. Aquestos "maulets", que
provenien de les clases més desafavorides de la societat valenciana, van ser els
primers que, estant ja conquerit i sotmés tot el Regne de València, fugiren a Catalunya per
ajudar els catalans a resistir l'assetjament.

En aquells moments només restava Catalunya com a únic territori de l'Antiga Corona d'Aragó amb autonomia pròpia. Per aquest motiu les tropes
borbòniques assetjaven Barcelona sense pausa. Els maulets valencians acudiren
en ajuda dels catalans i formaren dos regiments de defensa de la
ciutat junt amb la resta de ciutadans de Barcelona, el primer dels regiments
s'anomenava el "Mare de Déu dels Desemparats" i el segon era el "Sant Vicent
Ferrer". D'aquesta forma, i colze amb colze, van lluitar per mantindre l'enemic
fora de la ciutat fins que finalment l'11 de setembre de 1714 Barcelona era
conquerida. Molts Maulets valencians hi van morir a la batalla i van ser
soterrats a un fossar anomenat "Fossar de les Moreres" a la capital catalana. Ací
va acabar la resistència.


Aquesta és una història de
justícia, de llibertat, de "germanor", de lluita pels ideals en els què es
creu... i per això m'apetia contar-vos-la. Per a mi com a valencià demà
serà un dia trist, aquesta vesprada he estat llegint articles d'experts i
manifestacions a la xarxa sobre aquest esdeveniment i tots ells m'han fet
reafirmar-me (encara més fermement) en els valors en els quals crec.

Vos anime a tots a saber més encara sobre aquesta batalla que tant va marcar la
nostra història com a poble i que vullguem o no, d'alguna forma també marca el
que "sóm" en l'actualitat.

Per a finalitzar m'agradaria fer-ho amb una frase que ma "güela" (si, ho escric
així, en valencià del poble en homenatge a ella) Dolores em deia (-güela, mira
si fa temps i encara m'enrecorde del què em dies) de quan en quan sent jo
xicotet, mentre em donava el berenar (entrepà de jamon de york) junt al pou de
la meua caseta. Evidentment jo no sabia que significava allò en aquell moment i
sincerament ara pense que ella tampoc, però allí, a Senija, al seu (i meu)
xicotet poble de tota la vida les gents havien passat aquesta frase de nets a
pares i aquestos als seus fills. En ella com en cap altre lloc es pot veure, en
una mostra de la millor arqueologia lingüística valenciana, com n'hi ha
esdeveniments que poden marcar tant un poble que les seues consecuències deixen
traces durant generacions i generacions en la conciència popular. Era una frase
que s'utilitzava (i encara s'utiliza) per a fer referència a algun mal o
problema que s'estén arribant a implicar a molta gent tenint consecuència molt greus.
Doncs bé, a hores d'ara tal volta alguns ja sabeu quina és aquesta frase. No em
faig més de rogar...



"Aiiii bonico... quan el mal ve d'Almansa a tots alcança".




(No em volia extendre tant però mira... és el que té escriure quan saps que van a
llegir-te persones que estimes i que aprecies... que a voltes els obris els
teus pensaments, racons i records més foscos perquè saps que ells, com ningú
més, seran capaços d'entendre't)

Des del meu retir de vacances

Hola a tots, sigueu qui sigueu els que em llegiu (en cas de què ho faça algú). Ja ha passat algun temps des què vaig escriure el meu últim missatge i la veritat és que si m'he prés tant de temps per tornar a fer-ho ha sigut perquè no tenia clar ben bé què dir.

Abans de començar aquest blog pensava que em seria molt més fàcil posar-me davant l'ordinador i que les paraules anirien eixint de dins de la meua ànima a poc a poc... ara veig que no és així i que involuntariament tracte de seleccionar el que crec més adient per a escriure encara que no sempre ho aconseguisc.


Per posar-vos en situació vos diré que em trobe de vacances a un xicotet poble de la Marina Alta, al nord de la província d'Alacant i que ací descanse d'un dur any de treball i esforços (no recompensats en l'últim moment). Aquest és el poble de la meua família, d'on venen les meues arrels i a on acudisc a refugiar-me envoltat de la meua gent quan em senc ferit.

Ací, a la Marina Alta, la comarca més nacionalista (segons es pot veure pels ajuntaments del BLOC) del País Valencià, reducte "inreductible" del valencià meridional amb la seua musicalitat de "xés" i "carxofes", les seues partides de llargues, de coques de bull i mistela de pansa, de xirimites, dolçaines i tabalets... és ací a on un pot tornar quan la por de la despersonalització i castellanització més absolutes l'invaixen, apretant-li el cor i l'ànima més que unes tenalles de ferro.

És ací a on ara em trobe, a la terra dels meus avantpassats i de molts altres valencians als quals l'actual depredació sistemàtica del territori a on de menuts van jugar i viure, els remouria els budells si encara visqueren.

Afortunadament les coses negres també tenen la seua xicoteta parceleta de color més grisenc, dins del qual, les persones pessimistes per natura en tot el que té a veure amb el futur del poble valencià, com és el meu cas particular, podem arrecerar-mos i ataullar des de la distància aquesta mar mediterrània nostra que ha conegut temps millors i que siga el que siga el que el futur ens augura, continuarà sent testimoni silenciós de moros i cristians, de fogueres de Sant Joan, de Misteris, Falles i tantes i tantes altres festes populars valencianes.

Des d'ací em despedisc en aquest dia grisenc, amb nuvols i amenaçant pluja que anecdòticament, per a alguns de nosaltres, és el més assolejat i enlluernador des de fa molt de temps.

Brindem per la nostra terra sense pensar en el "demà"!!