12 d'Octubre, "Res a celebrar"

Hui dia 12 d'octubre de 2007, dia fosc, tormentós i amb llamps a la Marina Alta, fa exactament 25 anys que la persona que escriu aquestes línies naixia a l'Hospital de Vistahermosa d'Alacant. Ironies del destí a banda, aquest dia que durant tant i tant de temps va significar per a mi durant els primers anys de la meua curta vida s'ha tornat dia de reflexió i nostàlgia, de compromís i d'enyorança amb el pas dels anys. Si, jo vaig nàixer un 12 d'Octubre allà pel 1982 en una encara jove democràcia i pocs mesos després del Colp d'Estat de Tejero al Congrés dels Diputats a Madrid... què diferent hagués estat aleshores la meua vida en cas de què eixe maleït alçament hagués prosperat... Però no vull desviar-me del tema, el motiu pel qual escric hui, precisament hui i no altre dia és per la festivitat nacional espanyola que a hores d'ara es celebra arreu de tot l'estat Espanyol, també a alguns pobles i ciutats valencianes.

Tornant la vista enrere només unes hores encara resonen al meu cap la música de xirimites, dolçaines i tabalets, la vistositat dels colors de les senyeres quatribarrades de la Pàtria Catalana, i les ganes de tot un poble, el valencià, per gaudir de la seua diada nacional... el 9 d'octubre. 3 dies, 72 hores separen no només dues dates sinó molt més, jo diria fins i tot dos móns, dues cultures, dues formes d'entendre la vida.

Dimarts dia 9 d'octubre, al voltant de les 10:30 del mati: La nit anterior el meua amic de Mislata, que està passant uns dies amb mi a Alacant, Fabián i jo vam eixir a fer un tomb pel centre i la zona del port. Vam acabar ixint pel "Barri" i encara que no n'hi havia massa gent ho passàrem bé. A les 10.30 em vaig alçar cansat però amb il.lussió pels actes que eixa mateixa vesprada s'havien organitzat a El Campello. Casualment pegant-li una ullada a la web del Casal Jaume I d'Alacant me n'adone de què els actes del 9 d'octubre eren pel matí i no per la vesprada com jo tenia previst. Dutxa ràpida i al carrer. Fabián i jo anàrem a l'estació del TRAM de Mercat (Central) a on agafàrem la L1 que ens dugué fins El Campello. Erem conscients que arribàvem tard i que alguns actes, com ara el de la recreació de la conquesta de la ciutat de València per Jaume I, ja havien acabat però igualment amb ganes de veure encara alguna coseta.

En arribar al poble desorientació. No èrem capaços de trobar el centre de El Campello. Preguntàrem a algunes persones majors que ens hi vam creuar i tots ens contestaren en castellà. Malament començàvem. Finalment i a mesura que ens acostàvem a la zona més típica i tradicional de El Campello el paissatge anà canviant i les balconades de les façanes dels edificis es tenyiren d'eixe roig i groc quatribarrat tan nostre pel qual alguns pensem que mereix la pena lluitar. Es notava en l'ambient la festivitat i es sentien llunyans sorolls d'instruments familiars plens d'una irrenunciable personalitat valenciana. La cosa anava canviant i de la mateixa forma anàven fent-ho també els ànims d'en Fabián i el meu propi.

Primer un mercat medieval despersonalitzat a on es podia trobar qualsevol cosa sense que necessàriament haguera d'estar lligada a la cultura valenciana. Posteriorment i després de "trencar" un parell o tres de carrers a dreta i esquerra, arribàrem a un carreró pel qual discurria una mena de processó de jotes típiques valencianes. Tota la població d'El Campello s'acolpava expectant a les vores del carrer, ja es sentia majoritàriament eixe valencià tan característic d'El Campello que tan bé coneixem els d'Alacant i entre la "gentà" només dues coses es dibuixaven clarament a ulls dels visitants, unes camisetes negres amb la quatribarrada i la frase "El Campello pel País Valencià" i l'alegria i ganes de viure que tan famós han fet al poble valencià al qual jo pertany.

Estava esbalaït, alli estàvem Fabián i jo que durant tant de temps ens hem sentit com desheredats i aïllats a la nostra pròpia terra per la nostra ideologia nacionalista, envoltants de valencians que gaudien de la seua festivitat nacional, la única que els (ens) era pròpia i que seguim sentit com a tal, junt amb el 25 d'Abril, per molt que faça anys que se'ns vullga vendre artificialment un 12 d'octubre que molts ni sentim ni sentirem mai. Per a acabar d'aredonir l'acte, la gent espontàneament s'ajuntà als què ballaven vestits de forma tradicional i, sense estar preparat, tots units dançaren baix una mateixa i única bandera. Malgrat l'existència de dues banderes espanyoles també penjades a dos balcons, aquestes estaven en clara inferioritat davant les cents i cents de quatribarrades que engalanaven el poble tornat-li, per uns minuts, uns pocs minuts durant eixe precís dia, tota la personalitat i la rao de ser que durant els darrers 300 anys se'ns ha negat.

I d'aquesta forma, durant uns breus i a l'hora inacabables minuts el temps s'hi va detindre mentre el poble valencià, representat pels veïns i veïnes de El Campello gaudien i goçaven de la festa del 9 d'octubre, la seua festa mentre a mi em tornava al cap la famosa frase de l'escriptor... "allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble"... perquè en aquell mateix instant els valencians encara "ho èrem".

Amb la tradicional "mascletà" s'hi posà punt i final, fins l'any que ve, a la diada valenciana i el meu amic Fabián i jo, de tornada a Alacant en el tramvia, compràrem a la "paraeta" dels maulets dos camisetes independentistes que dèien: "Defensem la terra" i "Independència, Revolució". Quina emoció, quines sensacions més indescriptibles, quins sentiments... encara "m'aborrone" d'enrecordar tot el que vaig viure fa només 72 hores.

A València a la multitudinària manifestació en favor del País Valencià amb l'eslògan "Guanyem les llibertats, guanyem el País" com sempre els feixistes espanyolistes d'ultradreta hi feren acte de presència i agrediren a joves nacionalistes davant la voluntària inoperància de la policia. Però res no importava perquè no pogueren ni podran mai, com diuen els meus admirats Obrint Pas, "apagar la flama de tot un poble en moviment".

Les 24 hores de tots els 12 d'octubre de la meua vida mai tindran cap valor per a mi en comparació amb un minut, només un minut d'eixe mateix dia 9.

12 d'Octubre, "res a celebrar"

Que visquen el País Valencià i tota la Nació Catalana!!

Miquel Grau

Dissabte 6. Alacant: homenatge a Miquel Grau

en el 30è aniversari de la seua mort
Miquel Grau. Alacant, 1977-2007 30è aniversari de l'assassinat de Miquel Grau Acte d'homentage dissabte 6 d'octubre 12:00h Plaça dels Cavalls-Alacant Parlament Música Poesia

Organitzen:

Endavant
maulets
Sepc

Açò passà a Alacant
publicat a L'Accent, número 113

La plaça dels Cavalls és un dels indrets més representatius, junt amb l´Esplanada, d´Alacant. Els espanyols en diuen "de los Luceros", pels 4 rosins que la decoren. A un dels seus racons, concretament al número 11, s´amaga una de les històries fosques de la ciutat. La nit del 6 d´octubre de 1977, un jove morí assassinat. Estàvem a la Transició, i la Diada del 9 d´Octubre se celebrava, aquell any, a Alacant. Miquel Grau, juntament amb altres tres membres del Moviment Comunista del País Valencià enganxava cartells de la Diada del País Valencià. Mentre aquest jove, que tenia 20 anys, complia amb el seu quefer militant, un altre jove, de 19 anys, se´l mirava des de la finestra de sa casa. La casa de la família Panadero Sandoval, propietaris d´una gasolinera a l´eixida de la ciutat i coneguts reaccionaris. Des d´allà es llançà una rajola, que impactà en el cap de Miquel Grau. Finalment, aquest moria el 16 d´octubre.

Si la Diada del Nou d´Octubre celebrada a Alacant el 1977 fou multitudinària, més ho va ser el soterrar del jove comunista. 8000 persones acompanyaren el taüt, cobert per una quatribarrada, des de l´Hospital General fins a la Plaça de Bous. Allà, la policia postfranquista esperava la comitiva, impedint la continuació de la marxa. Ja ho cantà Al Tall, en una cançó-homenatge editada el mateix 1977: "no poguérem dir-li adéu, soledat de l´ai ai ai, perquè el taüt ens furtaren".

Hui, trenta anys després, encara patim la Transició segrestada. El franquisme i l´oligarquia que se sustentava en ell deixà ben lligat el canvi institucional. A canvi de la legalització dels partits polítics d´oposició, l´economia de mercat i la unitat de la pàtria continuarien esdevenint els pilars d´Espanya, juntament amb la monarquia, successora en vida de Franco. La república, l´autodeterminació, o el socialisme, passaven a formar part dels silencis de l´esquerra formal. Pel camí els feixistes es dugueren Gustau Muñoz a Barcelona. A Alacant, a Miquel Grau. "Per guanyar la llibertat, soledat de l´ai ai ai, quants germans tenen que caure?"

AQUIL·LES RUBIO, ALACANT