Hola a tots, sigueu qui sigueu els que em llegiu (en cas de què ho faça algú). Ja ha passat algun temps des què vaig escriure el meu últim missatge i la veritat és que si m'he prés tant de temps per tornar a fer-ho ha sigut perquè no tenia clar ben bé què dir.
Abans de començar aquest blog pensava que em seria molt més fàcil posar-me davant l'ordinador i que les paraules anirien eixint de dins de la meua ànima a poc a poc... ara veig que no és així i que involuntariament tracte de seleccionar el que crec més adient per a escriure encara que no sempre ho aconseguisc.
Per posar-vos en situació vos diré que em trobe de vacances a un xicotet poble de la Marina Alta, al nord de la província d'Alacant i que ací descanse d'un dur any de treball i esforços (no recompensats en l'últim moment). Aquest és el poble de la meua família, d'on venen les meues arrels i a on acudisc a refugiar-me envoltat de la meua gent quan em senc ferit.
Ací, a la Marina Alta, la comarca més nacionalista (segons es pot veure pels ajuntaments del BLOC) del País Valencià, reducte "inreductible" del valencià meridional amb la seua musicalitat de "xés" i "carxofes", les seues partides de llargues, de coques de bull i mistela de pansa, de xirimites, dolçaines i tabalets... és ací a on un pot tornar quan la por de la despersonalització i castellanització més absolutes l'invaixen, apretant-li el cor i l'ànima més que unes tenalles de ferro.
És ací a on ara em trobe, a la terra dels meus avantpassats i de molts altres valencians als quals l'actual depredació sistemàtica del territori a on de menuts van jugar i viure, els remouria els budells si encara visqueren.
Afortunadament les coses negres també tenen la seua xicoteta parceleta de color més grisenc, dins del qual, les persones pessimistes per natura en tot el que té a veure amb el futur del poble valencià, com és el meu cas particular, podem arrecerar-mos i ataullar des de la distància aquesta mar mediterrània nostra que ha conegut temps millors i que siga el que siga el que el futur ens augura, continuarà sent testimoni silenciós de moros i cristians, de fogueres de Sant Joan, de Misteris, Falles i tantes i tantes altres festes populars valencianes.
Des d'ací em despedisc en aquest dia grisenc, amb nuvols i amenaçant pluja que anecdòticament, per a alguns de nosaltres, és el més assolejat i enlluernador des de fa molt de temps.
Brindem per la nostra terra sense pensar en el "demà"!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada